La rebomboriada que escriu i demana escrits es pregunta, amb molts dubtes, si quaranta-cinc anys després d’aquell mirall d’unitat, d’aquella esperança desfermada, d’aquells crits jovenívols de «Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia!» la nostra és força encara creixent, però en tenim pocs, de dubtes, de què continuen sense alimentar-nos les molles i més que mai volem el pa sencer de la democràcia, de la justícia i de la llibertat. Vam viure aviat l’enfrontament, amb mitjans desiguals, entre dues concepcions nacionals: el valencianisme reivindicatiu, crític, que aspirava a l’autonomia política i a la normalitat cultural i lingüística i l’autonomisme reaccionari, «exaltador de les glòries valencianes», provincialista, que volia mantenir la situació heretada del franquisme i ho va aconseguir. Els qui havien guanyat la guerra del 36, van guanyar després la transició i tantes eleccions parlamentàries acumulant poder en i de totes les maneres possibles.
L’home que acaba d’enllestir el colofó mentre tastava uns dàtils d’Elx i unes anous de La Noguera, està molt d’acord en què d’Almansa ens va vindre molt de mal el 1707, però també està molt convençut que no tots els mals vénen d’allí, alguns vénen d’abans i altres de després, de més lluny i de més prop i li agradaria conéixer què n’opinen del tema les onze persones, que enguany ens han dit que sí a la proposta d’escriure ací i si també, com ell, es trenquen per dins quan escolten tantes vegades a mares, pares, iaios i iaies parlar en castellà als fills i néts i valencià entre ells: deserció lingüística suïcida, renúncia primera i més mesquina, pròpia negació, reverència d’esclau assimilat, vençut i feliç de la derrota.