Tot va començar la Magdalena de 1989, entre mascletaes, castells de foc, bruses saragüells, jupetins, faixes, mocadors, espardenyes, canyes, bandes de música, danses, carros i xupons i bolquers d’infants,…i una tronada al peu de l’ermita i llargues caminades pels carrers i les places d’un Castelló que acomiadava l’hivern i s’obria a la primavera àvid de festa i de folgança.
Érem aleshores unes poques parelles unides pel fet de tenir filles i fills menuts escolaritzats a “La Bolangera”, l’escoleta infantil en valencià que va heretar el testimoni de “El Rotgle”. Allí havíem iniciat una fructífera amistat sustentada en moltes hores de reunions en les diferents comissions d’aquella cooperativa de amres i de pares i en idees comunes sobre la vida, la societat, la cultura i la llengua.
Volíem viure la festa i fer-la viure als nostres infants, amb intensitat, de prop, fent-la, olorant-la, involucrant-nos. Volíem ser una colla, a l’estil d’algunes poques que estaven revitalitzant i aportant un aire fresc i nou a la Magdalena i la ciutat.
Volíem un local i no el teníem, per reunir-nos i tenir aixopluc i posssibilitat de posar en pràctica alguna de les idees que anaven sorgint.
Volíen un nom per identificar-nos i singularitzar-nos i tampoc no el teníem. Vam pensar en topònims del nostre entorn o en personatges de les nostres tradicions, però, o bé ja se’ns havien avançat altres col·lectius o, senzillament no hi havia consens, de manera que vam començar les festes sent la colla “Sense nom” i les vam acabar com la de “L’any que ve t’ho diré”, perquè tením clar que anàvem a continuar. I aquell any que havia d’arribar ho va fer i en un diumenge fred del gener de 1990, quan encara les cendres de les fogueres de sant Antoni fumejaven i donaven escalfor, vam esdevenir la colla “Rebombori”. El substantiu rebombori, així amb minúscula, deriva del radical onomatopeic rebomb-, que apareix en el verb rebombar: “ressonar profundament”. I, en principi això hem volgut sempre: deixar ressò, i que aquest ressò esdevinga profund i fructífer i tot i que el nom de la Colla evoca soroll, aldarull, avalot, rebull, desordre, gatzara, guirigall, cridòria, bullícia, enrenou, xerinola, xivarri, gresca,…som gent de pau.
Rebombori és, amb majúscula, des d’aquella primera Magdalena del 1990 –quan ja érem vint-i-una famílies– una colla de Castelló, una colla legalitzada com associació cultural la tardor de 1991, una colla festera i més, molt més, perquè els nostres afanys i les activitats que hem dissenyat, realitzat i valorat han ultrapassat àmpliament l’àmbit estricte de la llarga setmana magdalenera de deu dies. Som i serem un col·lectiu arrelat al medi, al país en sentit ampli, obert i integrador, que parla i escriu en valencià. Un col·lectiu que entén, però, que la diversitat enriqueix el gènere humà i fonamenta el progrés, la llibertat i la justícia.
Rebombori és un grup humà, pel que han passat cent trenta persones, que ha protagonitzat romeries, pregons, excursions, festes per la llengua, festes populars, tradicions, balls nostrats, “tallers de foc” en col·laboració amb Botafocs, per ensenyar a qui s’arrimava els secrets de les colles de diables, a l’estil dels dimonis de la Balma i d’altres agrupacions de les comarques septentrionals. I molts dinars i sopars. I exposicions, muntatges espectaculars, assemblees –sensibilitats compartides, disparitat de criteris– curses, passió blaugrana, rebuts, reunions, pel·lícules, rialles i … hores guanyades a la vida de la mà de l’amistat.,… I mentrestant, hem gaudit de vint Magdalenes i hem celebrat els divuit anys que fa que tenim arrendat el local actual, un baix, al carrer de Mealla, 26, al rovell de l’ou de la vila! I continuem fent festa, fent grup, fent poble,… I renovant, com ara, aquest lloc web que vol obrir portes i finestres i eixamplar, en el camí, respostes i coneixences.