I és que aquest home que ara tracta, sense massa èxit, d’ordenar papers, llibres i altres estris damunt la taula on ja no queda xocolata, ni restes de la coca de nom tan enganyós que s’ha menjat amb delectança, ja fa temps que viu sabent que la llengua pròpia és l’eina, la ferramenta, que construeix una estança, una plaça comuna i l’àmbit per on transita cada poble; el fabulós intangible que habitem i ens habita, l’univers personal i compartit que ens vincula amb els avantpassats, la tradició, la història, el clima o el paisatge. I quan la reflexió enllaça el paisatge i la parla, l’home que butxaqueja per posar damunt el plateret les monedes que pagaran la consumició, pensa que són dos temes habituals dels llibres de la rebomboriada, dos temes que interaccionen i esdevenen una mena de joc d’espills que reflecteixen el poble que som i la llengua que ens explica.
